2
2. HISTÒRIA DE LA MAGNETOTERÀPIA

Existeixen nombroses dades sobre la utilització del magnetisme en l'antiguitat. El nom del magnetisme es va encunyar a Grècia, bé a causa del pastor Magnes, el qual va comprovar com certs minerals atreien la part metàl·lica del seu bastó, o bé derivat de la ciutat de Magnes, a Àsia menor, on abunden els minerals d'aquestes característiques. 
 
D'altra banda, a la Xina es coneixien des de molt antic les propietats de les agulles imantades que, suspeses en un fil, assenyalaven el nord, fenomen base de la brúixola, que va passar a occident al segle XIII. Paracels, al segle XVI, utilitzava en els seus tractaments barres imantades, distingint els diferents efectes terapèutics del pol nord i del pol sud. 
 
En 1600, el metge anglès William Gilbert, en la seva obra de Magnete, considera la Terra com un enorme imant, el que explicava l'orientació de l'agulla magnètica en el sentit dels meridians. Ja al segle XVIII, Mesmer explica i fonamenta la Imanterapia amb gran èxit, establint la teoria del magnetisme animal. 
 
Al segle XIX, l'estudi de les corrents alterns condueix al descobriment de la producció, a partir d'elles, del camp electromagnètic. Els treballs de Faraday, Maxwell i Gauss s'estableixen les bases teòriques de les seves aplicacions pràctiques, industrials i, per descomptat, mèdiques. 
 
Ja al segle XX, són el doctor MF Barnothy i el doctor Roy Davis, pare aquest últim de la Bio-magnètica, que desenvolupen l'efecte dels camps magnètics sobre l'organisme humà amb total profunditat, com més endavant en aquest apartat del web poden veure. Actualment la NASA té un interès especial en el tema, de manera que propicia nombroses investigacions. 
 
I a Europa, diferents països, especialment Itàlia i Alemanya, destaquen pel seu interès en l'aplicació terapèutica de la magnetoteràpia.